sempre, et duré dintre. S'

Son les set de l'horabaixa i estic mirant per la meva finestra el cel es tot negre i allà el fons es veu un llamp...el qual per decimes de segons hem reflecteix ii... hem don compte que estic allà parada en un mon imaginari, d'on no m'hagues agradat sortir mai...Però ja sóc defora, hem torna l'anyorança, les ganes de tocar la seva pell, les ganes de tornar a sentir la seva veu...Perque no accept que no sigui aquí, no puc fer-me l'idea que ja no el tornaré a veure, perque va desapareixer...d'un dia per l'altre, sense que casi me n'adones. Ell m'ho va donar tot, ell va fer que la meva infancia fos més fàcil, que li dones importància a les coses que en tenen, que pasas de tot el que no m'agradas....Simplement va voler formar de mi una gran persona. Encara que no el vegi sé que mai hem deixara tota sola..ni jo a ell tampoc.