-deixet portar...

Saps? Al món hi ha coses inexplicables. Un dia el món és rosa i l'altre és negre. Agafa't de la mà d'algú que vulguis, no importa el lloc no el moment, només recolza't en ella i deixa que el món flueixi fins que els vostres llavis arribin fer l'espurna de l'amor, on els vostres cossos acabin sent un. Tanca els ulls i sobretot deixa't portar. 

- Fòbia.

Vull ignorar per un segon el meu voltant, per tornar a aquell precís moment en què el món es girà. Aquest moment on el meu minut de glòria es va tornar en el pitjor, on el meu somriure es va transformar en una vall de llàgrimes, on no volia descarregar tot aquest mal que sentia i volia guardar per a mi. I aquí estic, i em pregunto perquè tant de patiment? Per què tanta decepció? Perquè tanta ràbia interior? I penso que la resposta està en l'interior del meu cor on no puc entrar per fòbia al sofriment.

sempre, et duré dintre. S'

Son les set de l'horabaixa i estic mirant per la meva finestra el cel es tot negre i allà el fons es veu un llamp...el qual per decimes de segons hem reflecteix ii... hem don compte que estic allà parada en un mon imaginari, d'on no m'hagues agradat sortir mai...Però ja sóc defora, hem torna l'anyorança, les ganes de tocar la seva pell, les ganes de tornar a sentir la seva veu...Perque no accept que no sigui aquí, no puc fer-me l'idea que ja no el tornaré a veure, perque va desapareixer...d'un dia per l'altre, sense que casi me n'adones. Ell m'ho va donar tot, ell va fer que la meva infancia fos més fàcil, que li dones importància a les coses que en tenen, que pasas de tot el que no m'agradas....Simplement va voler formar de mi una gran persona. Encara que no el vegi sé que mai hem deixara tota sola..ni jo a ell tampoc.

deseaba que...

Ojala, el mundo se hubiera parado en aquel momento en que los dos juntos formamos una sola persona. Dónde, todo estaba en un segundo plano y dónde solo importabamos tu y yo, nuestros besos y caricias.