Palos, que te da la vida...

Llego ayer con toda la alegría del mundo después de haber pasado unas 24 horas,en un terrible bus, solo con ganas de verte y me dan la noticia de que ya no estás, que te has ido y que nunca volverás. Que no podré a volver a oír tu voz, sentir el calor de tu piel...Ahora solo pido que estés bien y que nunca olvides que a pesar de que no estuviera aquí te quiero mucho y nunca te olvidaré. Abuela,siempre.

Deixa't portar...

Saps? Al món hi ha coses inexplicables. Un dia el món és rosa i l'altre és negre. Agafa't de la mà d'algú que vulguis, no importa el lloc no el moment, només recolza't en ella i deixa que el món flueixi fins que els vostres llavis arribin fer l'espurna de l'amor, on els vostres cossos acabin sent un. Tanca els ulls i sobretot deixa't portar. 

Patir..

Vull obrir el meu cor, i que realment em digui..què és el què sent, però ell es tanca i es tanca i l'únic que em diu és: fes i digués el què realment sents en cada moment, encara que per tu sigui difícil. Vaig passant el dia a dia, i em pregunto què seria de mí si realment fes allò correcte, si no tingués por del què vendrè després, si les coses fossin més fàcils... Ara ja entenc què és el què passa a les persones que realment han patit per amor...

mira'm...

Mira’m, respira i somriu. Mira’m d’una manera enamoradissa, directa i intencionada, aconsegueix aturar el meu món de la manera que sempre ho fas. Introdueix-me dins del teu caos, convida’m a veure el món des dels teus ulls. Respira de forma tranquila i regala’m tendresa. Explica’m el què vas viure i què en serà de la teva vida. Pensa, i sent l’espurna de la vida dins teu: fes-la créixer sempre que puguis. Atura el teu món entre paraules ofegades, i quan et sentis segura, parla (i menja’t el món amb el pes que tindrà cada paraula que parlaràs). Perquè com més em parles, més necessito que em parlis. Perquè quan em parles noto el vèrtig dins del meu estòmag, i el cel sota els meus peus (però les teves paraules –poc a poc i mentre em va passant nerviosisme de sentir la teva presència aprop- m’omplen i em posen els peus a terra). Parla’m d’amor o del temps, parla’m d’aprenentatge o de somnis; parla’m de que se t’escapa el temps i recorda’m que el rellotge no dóna cap treva. Parla, que jo t’escoltaré il•luminat per cada una de les teves paraules. Que atraparé cada un dels gestos que fas per construir nous horitzons. Parla, que estudiaré cada cantonada de la teva ànima per poder-la fer més meva.
I quan tot ho hagis parlat et diré:
-Saps què hi ha coses que no es parlen? –sense entendre del tot el significat de les meves paraules- Tu m’entens, jo sé que tu m’entens.
I buscaré més enllà de les teves pupil•les la complicitat que la meva confiança exigirà (i ni jo mateix acabaré d’entendre’m). Buscaré en els teus llavis un somriure, i trobaràs en els meus la màgia que sempre havia desitjat regalar-te.
Si us plau no t’espantis, però ara voldria dir-te que ho ets tot per mi, que jo vull ser tot teu -et diré, però les teves orelles només aconseguiran sentir els sorollosos i intensos batecs que el meu cor farà-.
I et demanaré que parlis, tot i que aleshores els dos sabrem que hi ha coses que no es parlen (i que podrem no parlar-nos).
Abans de tot, però, t’hauré d’advertir que sóc tot el què puc donar-te i que serem el temps que ens queda. I t'hauré de confessar que amb tu, hauré pogut anar molt més enllà de la lluna sense cap més necessitat que ser prés d'emocions, sensacions i sentiments.

sinceritat i honestadat.

És un expulsió de sentiments, d'odi, ràbia, impotència, ganes de demostrar al món que no m'equivoc, però no puc. Desig que arribi el dia en què tot es destapi, on no hi hagi ningú que pugui amagar res dolent, que sigui sincera abans que res, és a dir, que no valgui més el quedar bé que l'ésser honest.

Anyorança

Aquí estic dintre de la meva habitació, pensat el que has estat per mi i segueixes sent. La teva imatge no s'esborra de la meva  ment, tot hem recorda a tu. Tot ets tu. Quan hem fic dintre del llit, i tanco els ulls, m imagin que tinc un babul, on guardo tots els moments allà i tu sempre i ets. Sempre, hem cridaves els damatins perque hem despertas, inclús corries amb mi carrer avall i sempre hem guanyaves ja que corries més ràpid que jo però a mi no m importava perdre a mi el que m'importava era estar amb tu. A mida que vaig anar cresquent mai vares deixar de viure moments amb mi, i era igual el que fecim però no podia ser tan feliç amb una altre persona, tot amb tu era perfecta. Però un dia ens vares deixar, record el derrers dies que vaig amb tu, s havia que no tornaries, i que si no era allà no m ho perdonaria mai, perque desde que jo vaig néixer sempre has estat amb jo. Aquells dies per mi van ser trists perque s havia que quan menys m ho esperas ja no i series, però no te volia faltar i tu hem deies amb tota la il.lusió del món que tornariem a jugar, que tornariem a casa teva...Quan hem varen dir, que et digués adeu no m ho creia, et volia dir, que t estimava però no ho vaig fer per por a que te n adonassis de que ja t anaves...Jo no volia que arribas aquest moment tenia l esperança de que series fort i no me deixares...Però no va ser així. Ens vares deixar amb una rialla a la cara, una rialla, que desde petita hem vares dedicar. Ara només m agradaria, poder-te veure una altre vegada i sentir-te a prop , que m abraçassis i no m'amollassis mai més. La sort que vaig tenir, es que desde el primer moment que et vaig tenir a prop vaig saber que eres, una de les coses més importants de la meva vida i encara que ja no i siguis per mi o ets. Segueixes vui dintre del meu cor. T'estim.

S'(L)

Una cosa, especial que solo podemos sentir tu y yo.

Siempre he pensado que las cosas en la vida suceden por algo...Que no hay nada, como vivir pequeños momentos, con la máxima intensidad. Y es que cuando te veo, se me sube la adrenalina...tanta adrenalina, que lo compararía, con hacer puentig o quizás también con  tirarme desde un avión con un paracaídas, pero ni eso supera ese gran sentimiento. Es una sensación tan especial, que en el único momento que aparece es cuando estas tu. Nunca había podido experimentar este sentimiento, mezclado de nerviosismo, alegría,ilusión,...Nunca, olvidaré aquella primera mirada que tuvimos, siempre quedara grabada en mi.

-deixet portar...

Saps? Al món hi ha coses inexplicables. Un dia el món és rosa i l'altre és negre. Agafa't de la mà d'algú que vulguis, no importa el lloc no el moment, només recolza't en ella i deixa que el món flueixi fins que els vostres llavis arribin fer l'espurna de l'amor, on els vostres cossos acabin sent un. Tanca els ulls i sobretot deixa't portar. 

- Fòbia.

Vull ignorar per un segon el meu voltant, per tornar a aquell precís moment en què el món es girà. Aquest moment on el meu minut de glòria es va tornar en el pitjor, on el meu somriure es va transformar en una vall de llàgrimes, on no volia descarregar tot aquest mal que sentia i volia guardar per a mi. I aquí estic, i em pregunto perquè tant de patiment? Per què tanta decepció? Perquè tanta ràbia interior? I penso que la resposta està en l'interior del meu cor on no puc entrar per fòbia al sofriment.

sempre, et duré dintre. S'

Son les set de l'horabaixa i estic mirant per la meva finestra el cel es tot negre i allà el fons es veu un llamp...el qual per decimes de segons hem reflecteix ii... hem don compte que estic allà parada en un mon imaginari, d'on no m'hagues agradat sortir mai...Però ja sóc defora, hem torna l'anyorança, les ganes de tocar la seva pell, les ganes de tornar a sentir la seva veu...Perque no accept que no sigui aquí, no puc fer-me l'idea que ja no el tornaré a veure, perque va desapareixer...d'un dia per l'altre, sense que casi me n'adones. Ell m'ho va donar tot, ell va fer que la meva infancia fos més fàcil, que li dones importància a les coses que en tenen, que pasas de tot el que no m'agradas....Simplement va voler formar de mi una gran persona. Encara que no el vegi sé que mai hem deixara tota sola..ni jo a ell tampoc.

deseaba que...

Ojala, el mundo se hubiera parado en aquel momento en que los dos juntos formamos una sola persona. Dónde, todo estaba en un segundo plano y dónde solo importabamos tu y yo, nuestros besos y caricias.